El mes de desembre del 2002 Manuel Mas va posar de manifest la incertesa del seu futur professional afirmant en una entrevista a Mataró Report que si deixava l’alcaldia no li quedava absolutament res. El passat febrer, en el seu primer porta a porta com a candidat a la llista per Barcelona del PSC-PSOE al Congrés dels Diputats, es va atrevir a contemplar la possibilitat d’alternar la seva futura feina com a diputat al Congrés, amb l’alcaldia de Mataró i la presidència del Consell Comarcal del Maresme. En aquests catorze mesos d’intensa activitat política Mas ha passat de visualitzar un final agònic de la seva brillant trajectòria en la gestió pública a exhibir una posició de poder dins i fora del PSC.
L’última etapa de Manuel Mas com a alcalde de Mataró va començar el 25 de maig, el dia de les eleccions municipals. Després que els socialistes catalans rebessin un sever vot de càstig a les principals capitals catalanes, Mas va entendre que la seva figura no era decisiva en els resultats a Mataró i va anunciar que se sentia deslliurat dels seus compromisos amb el partit, preparant el terreny perquè el PSC de Mataró comencés el procés de successió. El partit va esperar el desitjat canvi al Govern a la Generalitat derivat de les eleccions autonòmiques del 16 de novembre per iniciar els tràmits.
Amb Maragall de president s’obrien noves perspectives polítiques per a un gran nombre de dirigents socialistes i tant el PSC de Mataró com el propi Mas confiaven que hi hauria una cadira per a un dels alcaldes més longeus de Catalunya.
Però Maragall va nomenar els consellers i els alts càrrecs del Govern i el telèfon de Mas no sonava. “Encara tindran (els del PSC) la barra de no trucar-lo”, comentava un dirigent socialista a finals de novembre, quan pràcticament només quedaven per designar els responsables de les grans empreses públiques. Aquest mateix polític assegurava que l’alcalde havia refusat importants ofertes de la iniciativa privada per demostrar que Mas no depenia de la caritat del seu partit. També deixava entendre que un polític sense padrins tenia difícil optar a una responsabilitat important. Mas, és veritat, presumeix que els càrrecs sempre li han vingut donats. Alguns veuen en aquestes paraules falta d’ambició. Altres, excés d’orgull.
Mas va viure aquestes setmanes decisives afectat per una malaltia gastrointestinal que se li va manifestar a finals de setembre i que el va deixar fora de joc fins pràcticament Nadal. Aquest fet no va impedir que l’executiva del PSC posés la maquinària successòria en marxa.
El relleu el va fer públic el dia 22 de novembre el diari El Punt. La notícia anunciava que la comissió executiva del PSC local obria un procés de consulta entre militants i simpatitzants socialistes per decidir entre els dos candidats que s’havien postulat com a alcaldables: d’un costat, el primer secretari del partit a Mataró, Joan Antoni Baron, quart tinent d’alcalde i regidor d’Obres al Govern municipal, i de l’altre, la número dos socialista, Pilar González, que feia pràcticament dos mesos que exercia d’alcaldessa accidental i que fins i tot va arribar a presidir el transcendental Ple de presentació del Pressupost i del Pla d’Actuació Municipal del dia 29 d’octubre.
Aleshores, Mas feia dos mesos que estava de baixa, tot i que ja havia fet una aparició esporàdica el dia 14 de novembre. Però la publicació de la notícia als mitjans de comunicació va disparar les especulacions sobre l’abast de la seva malaltia. El cap de «Política» d’un diari de Barcelona fins i tot va trucar a la seva corresponsal a Mataró convençut que patia un càncer terminal.
El secretisme del partit –que va emetre un comunicat el dia 25 de novembre oficialitzant el procés, però sense mencionar la baixa de Mas– i del Govern local sobre l’estat de salut de l’alcalde va afavorir els rumors més creuels i els pronòstics més dramàtics. Els partits de l’oposició, que fins aleshores s’havien mantingut prudents respecte al tema, van començar a disparar amb bala. El portaveu del Partit Popular de Mataró, Joan López, va presentar una pregunta al Ple de desembre per saber l’abast de la malaltia de Mas i es va referir a un “cop d’estat” del PSC a l’alcalde.
En aquest context, Mas va decidir forçar el seu retorn el dia 26 de novembre. Des del seu despatx va fer trucar a tots els mitjans de comunicació locals per dir-los que tornava a agafar les regnes del Govern i que no tenia cap intenció de plegar de forma immediata i que el seu compromís amb la ciutat era per a quatre anys. Tot i que no va arribar a criticar públicament el procés successori i fins i tot el va arribar a justificar, no va assistir a l’assemblea de militants del dia 3 de desembre en què l’executiva presentava el debat successori.
L’aparició de l’alcalde a escena va refredar el procés de cara a l’opinió pública, tot i que les consultes als militants no es van aturar. El retorn de Mas, però va provocar que González es desmarqués del debat successori en un gest de complicitat amb el seu amic i avalador. “El procés és inoportú (...) donat que en Manel vol seguir treballant amb intensitat els pròxims quatre anys. Res no ens apressa”, va dir a capgros.com.
Les paraules de la número dos socialista van ocasionar un gran terrabastall dins el PSC de Mataró i alguns partidaris de Baron la van titllar d’infidel i van recordar que el procés havia estat acordat entre els dos candidats.
Mentrestant Mas, que pels voltants de Nadal s’havia incorporat al cent per cent a la feina, renunciava a la presidència de la Federació de Municipis de Catalunya i es resignava a esperar que s’aclarís el seu futur professional.
“A dia 24 de desembre no tinc cap oferta sobre la taula (...) . Si m’ho donen bé, si no, també. Sóc estoic” declarava a Mataró Report.
La remodelació del cartipàs, derivada de la marxa de la regidora socialista Consol Prados al Parlament, va suposar que la primera tinenta d’alcalde augmentés el seu pes específic al Govern i passés a controlar tota l’àrea econòmica de l’Ajuntament assumint Serveis Centrals (antiga àrea de Prados) i mantenint-se com a responsable de Promoció Econòmica i Institucional. |
